Article d'opinió de David Fernàndez, de l'Ateneu popular La Torna, aparegut a la Directa nº 75 en la columna Infectació.
D’esbroncar-me i amoïnar-se els dies d’institut, la meua mare ha passat a superar-me dràsticament per l’esquerra i fotre’m presses d’emergència: què com portem això de canviar el món? Què –va, vinga!- espavilem! Més què el què –què també- em demana amb urgència pel quan i el com. Va per feina.En la crònica del cicle d’un temps viscut i compartit, la pregunta permanent –què fer i com- és complexa i complicada. En permanent aprenentatge i permanent construcció, tot acaba començant en un mateix. No és nou això. Ho va deixar ben dit l’Ovidi. I el Nen del Sucre i la Montserrat Roig i el temps de les cireres. I la nit dels temps d’on venim que mai oblidem, amb el bagatge obrer, antifeixista i emancipador més fèrtil del segle XX. Llavoretes ben regades que han anat creixent a les palpentes, d’amagat i quasi en clandestinitat subvertint la transició en l’era de Maastricht, Davos i Abu-Graib.
Deia Benedetti que en una revolta no sobra res i tot és útil. Tot suma. També hi ha Sampedro que diu que el millor paradigma és el corc. Minar els fonaments des de dins fins l’esvoranc final. I hi ha Gramsci, que diu que no hi ha dia D, sinó que el dia D és cada dia, quan ens esbatussem en cada contradicció per salvar la coherència, que és l’únic que ens salva i que al final és l’únic que queda: la coherència que infecta, contamina i encomana dignitat i rebel·lia.
També encerta en ‘Subi’ quan diu que estem en l’era de bastir basards d’aixopluc, més que edificar grans catedrals on sempre t’acabes pelant de fred. Canviar les coses i com primer pas canviar-nos a nosaltres mateixes. Abans que esperar que un decret-llei d’un dia per venir ens converteixi en millors persones o, pitjor encara, que resulti que en l’espera que desespera acabem sucumbint al consum compulsiu, l’autocràcia de l’automòbil i l’hipoteca ofegant.
Fet i fet, feina feta, molta per fer i fem tard. Però la multiplicitat d’aixoplucs que hi ha el territori, aquesta densa, tupida i entreteixida xarxa d’assemblees, ateneus i moviments que hi ha arreu del país han esdevingut ja el nostre únic territori alliberat. Sumes que multipliquen la coherència col·lectiva de la pluralitat dissidedent. Fets i no paraules. Projectils socials mancomunats que ja es tasten i albiren des de la realitat els temps per venir que estem construint. Pedra a pedra i pas a pas. No hi ha una altre...Que la senyora Maria del 3er 4rta s’hagi sumat a la opció per la revolta; que en Mohamedd ja eixampli l’exèrcit de somiadors que ja està bastint una altra societat paral·lela, invisible, que rutlla solidàriament; que existeix, que és, que és palpa i es palplanta davant cada imposició. I fan que el sentit comú (i comunitari) s’escoli a l’escola, a l’escala i a la plaça. Ja és l’altersocietat que els mercaders no poden comprar –perquè no està en venda-, que la Divisió d’Investigació dels Mossos no pot controlar, que els mèdia del Poder són incapaços de comprendre. I cada dia que passa i no som com “ells”, resulta que estem guanyant, apamant el nostre territori alliberat....
He dit Ovidi i Montserrat i Salvador Seguí. Passats dits en presents que catapulten futurs. Però el punt col·lectiu de no retorn brechtià –avui, ara i aquí- me’l dóna de veres en Jordi del Sageta de Foc, l’Ona des de Nicaragua, en Víctor des de Santa Maria de Palautordera, el Sabino del 18/98, la Mariona des del Ripollès, el Jesús de la Directa. I totes les que em deixo, que veig poc, però que hi són. Tantes i tants que fan créixer per dins i donar-se per fora. O, si voleu, la Mònica i el Màrius i el Kike de La Torna, que des dels dies d’institut ja hem tastat com ens hem anat canviant. A nosaltres mateixes. Desprogramant-nos del circuit de l’obediència deguda i aprenent que la lluita és sempre i cada dia. En unes vides quotidianes–ara mateix i aquí i arran de terra-, espais en moviment i territoris alliberats del capitalisme. En l’art d’infectar-se des de la solidaritat, el suport mutu i el respecte com a eines fonamentals. Vivint ja l’altra vida que anhelem.
Qualsevol buròcrata de despatx de la globalització, suggeriria que això és un perill alarmant, un grup outsider de risc imminent o un enemic futurible. I tenen absolutament tota la raó. Per què no hi ha volta enrere. Som outsiders del capitalisme i estem infectats... de la barricada per fer inservibles borses, bombolles financeres, casernes i presons. Diu l’Iñaki, “vamos lentos porque vamos lejos”. Ma mare, zapatísticament, apuntala també “afortunadament... ens queda tota la revolució per davant”. Aquesta és la bona nova, condensada en anys de lluita a fons, col·lectiva i persistent. Que demostra alhora i cada dia i a cada instant que els únics vençuts són els que no lluiten.
